A primera vista pot semblar que els Països Baixos i els Països catalans només tenen en comú característiques geogràfiques com el fet de ser petits països – els Països Baixos tenen una extensió de 41.500 m2 mentre que Catalunya ocupa uns 32.000m2 – i tenir la major concentració demogràfica a la línia de la costa i centre del país.

Going Dutch

Tot i així entre el caràcter neerlandès i el caràcter català s’hi poden trobar algunes similituds. A la resta d’Espanya, els catalans som coneguts per ser un pèl garrepes, característica que els neerlandesos també compleixen. Però la fama dels neerlandesos traspassa fronteres ja que tant als Estats Units com al Regne Unit, Alemanya i Bèlgica els neerlandesos porten aquesta creu; fins i tot als països esmentats de parla anglesa tenen una dita – Going Dutch – per quan algú vol pagar només el que ell ha consumit i no pagar-ho conjuntament. Tanmateix, quan vius als Països Baixos te n’adones que això no és del tot cert i que normalment paguen rondes de begudes i no posen grans problemes per dividir el compte d’un restaurant, ans al contrari. Així que, de fet, els catalans, en termes generals, som més garrepes que els neerlandesos.

Aprofitar l’oferta

Una altra cosa que els encanta, potser fins i tot més que als catalans, són les ofertes i les rebaixes. Els Països Baixos es poden considerar un bon país per anar de compres ja que cada dos per tres les botigues fan rebaixes i no només dues vegades a l’any com nosaltres.

I no podia falta… el futbol!

Al mateix temps no es pot deixar de banda la relació que els Països catalans i els Països Baixos han tingut des de que Johan Cruijff va trepitjar la gespa del FC Barcelona i, després d’ell, tots els altres jugadors neerlandesos que han passat per Can Barça, entre ells el ja mític Ronald Koeman. Però no només els neerlandesos venen cap a la nostra terra sinó que hi ha hagut jugadors catalans que han anat a jugar a equips neerlandesos com en Gabri de Sallent o Oleguer Presas, els dos ex-jugadors de l’Ajax, o ex-jugadors del Barça que han entrenat a equips neerlandesos com és el cas de Xapi Ferrer que durant un any va ser l’entrenador del SBV Vitesse d’Arnhem.

Geografia física

Els Països Baixos ocupen un petit territori -més o menys la mateixa extensió que Catalunya- però envoltat per uns 450 km de costa que donen, en la seva majoria, a la mar del nord. A part de la costa, aquest país està tot ple de rius, llacs i canals. La relació que els Països Baixos i l’aigua és molt estreta ja que un 27% de territori es troba sota el nivell del mar i només un 50% es troba a un metre sobre el nivell del mar. Els Països Baixos també son el punt final o desembocadura de rius europeus tant importants com el Rin (en neerlandès Rijn), el Mosa (en neerlandès Maas) i l’Escalda (en neerlandès Schelde).

Pel que fa a muntanyes, si veniuMontanya més alta dels Països Baixos als Països Baixos, no en veureu ni una. Aquest petit país és de geografia plana. Només per a què us en pogueu fer una idea, el punt més alt és el turó anomenat Vaalserberg (o muntanya de Vaals) de 322,7 metres i situat a la població de Vaals, que es troba a la província de Limburg. En aquest turó hi ha una pedra que ens marca el punt més alt dels Països Baixos.

Clima

Degut a la situació geogràfica mateixa del país i a la influència que la mar té sobre aquest, els Països Baixos tenen un clima humit, fred i ventós. Es podria dir que un 7% del temps plou, fet que sona a un petit percentatge però que si vens de visita pot coincidir que cada dia plogui, sigui durant tot el dia o a estones. Per això és recomanable portar sempre un paraigües al damunt tot i que si bufa el vent, fet ben normal, el paraigües no serveix de gaire.
La millor temporada per venir de visita és entre abril i agost tot i que mai es pot dir amb seguretat. Durant aquest període pot ser que faci sol i, fins i tot, caloreta, sobretot a la primavera i a la tardor.
Durant la temporada d’hivern fa bastant fred però la combinació d’aquest amb el vent, fa que a vegades la sensació de fred sigui major del que és en realitat. Hi ha anys que les temperatures baixen fins els -20º durant vàries setmanes; aquest fet sumat a la neu que tenyeix el país quasi cada any durant una setmana aproximadament fa que els canals es gelin i que els neerlandesos aprofitin per patinar sobre els canals i petits llacs gelats.
El clima neerlandès és inestable i impredictible, per això els neerlandesos tenen uan dita que diu: “Si no t’agrada el temps que fa, espera cinc minuts”.

Des de que els holandesos venceren als espanyols en el que es coneix històricament com la Guerra del vuitanta anys, la cultura neerlandesa es va veure influenciada, cada cop més, per l’estil de vida dels cristians protestants. Durant el segle XIX la religió protestant va jugar un paper molt important dins la societat holandesa, sent la religió més forta del país. Tot i que a primer cop d’ull, quan sentim parlar dels Països baixos o ens passegem per les seves ciutats, no ho sembli encara hi ha una comunitat protestant bastant gran que són membres de les diferents esglésies protestant del país, sobretot al nord.

Diferencies entre catòlics i protestants

Una de les principals diferències entre catòlics i protestants és que aquests últims defensen la idea de la iconoclàstia, que significa que tant en la vida diària com en la religiosa no és necessària la veneració d’imatges o ídols. Aquest és un dels principals motius per el qual les esglésies protestants estan molt menys decorades que les catòliques. Al mateix temps, la religió protestant té molts menys dies festius, si ho comparem amb el catolicisme. Tot i així, la religió catòlica també té un paper important als Països Baixos, sobretot, al sud on festes de caire catòlic tant tradicionals com el carnestoltes troben el seu punt àlgid en aquestes regions. Altres festes relacionades amb el catolicisme però que se solen celebrar a tot el país són, per exemple, la pasqua, el Pentecosta i Sant Nicolau (Sint Nicolaas).

Altres religions

Als Països Baixos, a part d’aquestes dues religions que són les més majoritàries, també en trobem d’altres ja sigui per la immigració o per la llibertat de culte de què gaudeixen els països europeus; religions amb una llarga i antiga tradició com és la jueva, la musulmana i el budisme, entre d’altres.

Menjar

Restaurants típics neerlandesos se’n troben pocs però això no vol dir que en aquest país no s’hi mengi bé. Tot i que tenen plats típicament del país, al ser una societat multicultural, arreu s’hi pot trobar qualsevol tipus de menjar d’arreu del món. Fins i tot, no cal anar a grans ciutats sinó que ciutats més petites com són Alkmaar o Hoorn tenen restaurants de cuina xinesa, mexicana, grega, australiana, japonesa, cubana, francesa, indonèsia, etiòpica, entre moltes altres.

Els neerlandesos quasi no dinen sinó que es mengen quelcom mentre treballen –normalment un petit entrepà – o mentre passegen; però no són d’entaular-se per fer un bon àpat. Per això la recomanació és fer com ells i fer un petit mos per dinar. Degut a aquesta característica culinària les ciutats i pobles estan plens de llocs on es pot comprar alguna cosa per menjar ràpid o per menjar-t’ho mentre es camina. Els preus no són gaire cars i sempre va bé menjar el que la gent autòctona menja.

A diferència de Catalunya, menjar en un restaurant és bastant car, sobretot si el que es vol és sopar. Una de les coses més cares del sopar pot arribar a ser el vi ja que els preus estaran entre 20€ i 35€, les ampolles normaletes; tot i que els plats principals no es queden curts ja que també, els més baratets, poden rondar entre els 18€ i 25€.

Un cop s’hagi gaudit del menjar i es demani el compte, s’ha de pensar si es vol deixar o no propina. Als Països Baixos és normal deixar propina – entre un 5% i un 15% de l’import total – si el que s’ha menjat i begut ha agradat i s’ha quedat satisfet amb el producte i el servei (passa el mateix amb servi de taxis); tot i que els neerlandesos estan acostumats a deixar propina fins i tot si no els ha agradat el que han demanat. S’ha de tenir en compte que els cambrers – i els taxistes- tenen un salari raonable, així que la propina representa una bonificació per a aquest col·lectiu.

Beure

Si després de menjar o simplement a mig matí o mitja tarda ve de gust prendre alguna cosa, el més comú aquí és cafè o te. S’ha de tenir en compte que el cafè que es pot beure als Països Baixos és bastant aigualit. Si el que es vol és un cafè una mica més amb cara i ulls, millor demanar un espresso. Si es prefereix un cafè amb llet (koffie verkeerd en neerlandès) millor demanar Café au lait (que és la manera francesa de demanar un cafè amb llet) i que pronunciat seria “café olé”. Si s’està acostumat al tallat, estil de prendre el cafè que als Països Baixos no existeix, es pot demanar un espresso amb una mica de llet que en holandès seria espresso met een beetje melk (pronunciat seria “espresso met en betxe melk”).
Normalment el cafè sempre vindrà acompanyat d’una terrina petita llet i una galeta.

Si som més d’aigua, s’ha de tenir en compte que als Països Baixos estan acostumats a l’aigua amb gas (en neerlandès Spa rood) i, normalment, si es demana aigua, te la portaran així. Per tant, si el que es vol és aigua mineral, millor demanar-ho per la marca, Spa, més comuna i utilitzada al país: Spa blauw (pronunciat “spa blau”). Spa és la marca i rood (en català vermell) o blauw (en català blau) és el color de l’ampolla depenent si és amb gas o sense.

El Països Baixos tenen 16,5 milions d’habitants dels quals un 20% no són d’origen neerlandès. Aquesta multiculturalitat és deguda a les diferents onades migratòries que els Països Baixos han viscut.

A principis del 1900, van començar a venir immigrants provinents del que llavors eren colònies neerlandeses com el Surinam i Indonèsia i cap els anys 60 i 70 del mateix segle els neerlandesos van obrir el país a treballadors de Turquia i el Marroc. Tot i que la majoria venien per treballar i la seva estada al país havia de ser temporal, molts d’ells es van quedar i van començar una nova vida en aquest país.

La influència d’aquesta immigració i del passat colonialista dels neerlandesos es pot veure en diversos aspectes de la cultura neerlandesa com pot ser en el menjar. Molts dels, ja considerats, plats típics de la cuina neerlandesa contenen espècies i/o estan fets a partir d’aliments d’origen asiàtic o sud-americà.

Aquesta societat multicultural ha enriquit la cultura neerlandesa tot i que, recentment, una part del poble neerlandès ha cregut que la “cultura neerlandesa original” està en perill; això explicaria l’èxit creixent,els últims 10-15 anys, de partits holandesos xenòfobs i populistes

Abdicació i Coronació

A les 10 del matí del dia 30 d’abril del 2013, al Palau Reial del a plaça Dam d’Amsterdam, la Reina Beatriu va signar la seva abdicació després de 33 anys com a monarca dels Països Baixos. Des de llavors el cap d’Estat és el seu fill, el Rei Willem-Alexander van Oranje Nassau (Utrecht, 27 d’abril del 1968) i la Reina consort Màxima (Buenos Aires, 17 de maig del 1971).

A les 2 de la tarda es va dur a terme la coronació a l’església Nova o Nieuwe Kerk situada a la mateiza plaça Dam. Tant al sopar en honor a l’encara Reina Beatrix fet el vespre anterior al renovat Rijksmuseum (que va ser tancat tot el dia a raó del sopar) com a la coronació del dia després, hi van assistir representats de diferents cases monàrquiques europees així com personatges del món polític europeu. Entre els assistents hi havia:
El princep Albert de Monaco, el princep Charles d’Anglaterra i la seva dona Camila, el princep Philip i la princesa Mathilde de Bèlgica, l’hereu del Gran Ducat Guillaume de Luxemburg, el princep Felipe i la princesa Letizia d’Espanya, la princesa Victoria de Suècia i el seu marit, la princesa Lalla Salma del Marroc i el princep Naruhito i la princesa Masako del Japó (la qual només va assitir a la coronació). També hi havia representants de les cases reials de Noruega, Dinamarca, Liechtenstein, Thailandia, Brunei, Bahrein, Oman, Jordània i dels Emirats Àrabs.
Representant l’Unió Europea hi havia el president Herman Van Rompuy, el president de la Comissió europea José Manuel Barroso i el representant del parlament europeu Martin Schultz. Canadà va enviar al governador general Johnston.

Als Països Baixos ja porta sent una tradició que la figura representant de la monarquia neerlandesa abdiqui a favor de la següent generació i, aquest cop, no ha sigut diferent. La Reina Beatrix ja va anunciar la seva decisió el 28 de gener del 2013 en un discurs televisat.

Quatre generacions de Reines

La corona ha recaigut en un home després de 4 generacions de dones:

Reina Emma (Arolsen, 2 d’agost del 1858 – La Haia, 20 de març del 1934; Reina del 1890 al 1898).
Reina Wilhelmina (La Haia, 31 d’agost del 1880 – Apeldorn, 28 de novembre del 1962; Reina del 1890 al 1948).
Reina Juliana (La Haia, 30 d’abril del 1909 – Baarn, 20 de març del 2004; Reina del 1948 al 1980).
Reina Beatrix (Baarn, 31 de gener del 1938; Reina del 1980 al 2013).
El 30 d’abril del 2013 Amsterdam va acollir la ja tradicional, i al mateix temps la última, celebració del dia de la Reina. En aquest dia, aquesta ciutat va tenir uns 800.000 visitants.

Un nova data

A partir de l’any 2014 es celebra el dia del Rei i es fa el dia 27 d’abril. La Reina Beatrix no va canviar el dia de la Reina, que ja es celebrava amb la seva mare, per honorar-la i perquè el 31 de gener, dia del seu aniversari, no és una època gaire adequada per celebracions al carrer. Aquest canvi que es va produir l’any 2014 ha fet que molts holandesos no estiguin d’acord a que es canvi el dia de celebració ja que ha esdevingut més una festa nacional que no la celebració de l’aniversari del monarca de torn. S’ha de comptar que es portava més de 60 anys celebrant el 30 d’abril.

Tipus de Monarquia

Als Països Baixos hi ha una monarquia constitucional.
El cap d’Estat té una influència limitada al govern, tot i que juga un paper important en funcions d’estat com pot ser la formació del govern després de les eleccions (encara que en les últimes eleccions ja no va dur a terme aquest paper) i l’aprovació de lleis.

El color taronja

La branca dinàstica de la família reial neerlandesa és “Van Oranje Nassau”. La paraula “oranje” és la que, en neerlandès, es refereix al color “taronja”. Aquesta és la raó per la qual els neerlandesos han adoptat aquest color com a color nacional i és el que utilitzen cada cop que es celebra quelcom relacionat amb el país.

L’idioma i on es parla

Quan ens referim a un d’aquests idiomes, de fet, estem parlant del mateix. El nom popular amb que es coneix l’idioma dels neerlandesos és holandès, però el nom oficial és neerlandès. El neerlandès, el qual és la llengua mare d’aproximadament 24 milions de persones, no només es parla als Països Baixos, sinó també a la part flamenca de Bèlgica, al Surinam, a Aruba, a les Antilles Neerlandeses i al Flandes francès.

Als països de Sud-àfrica i Namíbia es parla un idioma molt semblant al neerlandès anomenat afrikaans. Això és degut a que l’afrikaans té les seves arrels en el neerlandès antic; el què es parlava quan els neerlandesos controlaven el comerç marítim i tenien colònies repartides a diversos punts del món. Avui en dia, després de segles d’evolució, ha esdevingut un idioma propi parlat per uns 6 milions de persones.

Però llavors, que és el Dutch?

Un altre terme que porta a confusió és Dutch que és el nom en anglès per dir neerlandès. Aquest terme, a vegades, es confon amb el terme Deutsch el qual vol dir alemany en llengua alemanya.

El neerlandès pertany a la família de les llengües germàniques com també hi pertany l’anglès, l’alemany, el suec, el danès i molts altres idiomes que van sorgir al nord-oest d’Europa. Tot i així, el neerlandès també té moltes influències del francès; per això, moltes paraules neerlandeses tenen arrel llatina.

S’hi parla algun altre idioma?

A part del neerlandès, als Països Baixos hi ha un altre idioma oficialment reconegut i parlat per aproximadament unes 400.000 persones, el frisó. Aquest idioma, el qual es parla a la província de Frísia (en neerlandès “Friesland” i frisó: Fryslân), és utilitzat tant a casa com al carrer, així com en el sistema educatiu i per les institucions oficials.

Tot i que al Regne dels Països Baixos hi ha dues llengües oficials, oficialment també hi ha reconeguts, 25 dialectes. Alguns d’aquests dialectes són divulgats a través de diccionaris, programes de televisió i grups de música, entre d’altres.

Nom correcte

Aquest país tant petit és conegut amb diferents noms però, de fet, el nom oficial és Nederland, el què en català seria Els Països Baixos.
Tot i així, segur que el nom que més se sent és Holanda, que en llengua neerlandesa seria Holland.

Tanmateix hem de tenir clar que quan fem servir aquests dos mots, Països Baixos i Holanda, no estem parlant de la mateixa extensió de territori. Quan ens referim a Països Baixos parlem de tot el país, mentre que quan fem servir el nom de Holanda només estem parlant de dues de les províncies -les més visitades – que formen els Països Baixos: Noord-Holland i Zuid-Holland.

Què comprenen els Països Baixos?

Els Regne dels Països Baixos està format per 12 províncies en territori europeu, més les illes caribenyes de Saba, Sint Eustatius i Bonaire. Abans del 2010 les illes caribenyes d’Aruba, Curaçao i Bonaire també formaven part d’aquest Regne.

Altres confusions

Un terme ben diferent és el que es coneix com Flandes. El territori de Flandes fa referència a la part nord i nord-oest de Bèlgica, la qual baixa per la costa fins arribar a una petita part del nord-oest de França.

Si parlem de dones emprenedores, als Països Baixos podem destacar la Sijtje Boes com una de les primeres empresàries dedicades al turisme holandès i la venda de souvenirs.

Per què?

Per començar, parlava alemany, francès i anglès, a part de neerlandès i markers, el dialecte de l’antiga illa de Marken. Estem parlant d’una dona nascuda a finals del S.XIX, que s’adonà que parlant aquestes llengües podia fer negoci aprofitant que Marken atreia a molts curiosos, científics i viatgers de tot arreu perquè era un lloc únic. Des del 1957 una carretera uneix l’illa a terra ferma, però com que abans només s’hi podia accedir per mar, l’Ijsselmeer, l’aïllament va permetre que s’hi preservessin costums, vestits, llengua, cultura i l’entorn natural.
Marken cridava la curiositat perquè era un indret pintoresc i bucòlic, fet que el va convertir en destí per a artistes ja cap al 1850. Les seves pintures retrataven els habitants d’aquest racó aïllat de la província de Nord d’Holanda, famílies de pescadors amb la seva vestimenta tradicional que vivien en casetes verdes, estretes i alçades en pilones per a evitar les inundacions. Sent una illa i petita, d’uns 700 m2 (Cabrera, a les Illes Balears, té 1500 m2), havia mantingut les tradicions de generació en generació sense gaire canvis ni influències externes, i per això molts antropòlegs, etnòlegs i humanistes venien a estudiar-la i visitar-la.

Com va aprofitar la Sijtje aquesta vinguda d’encuriosits i científics?

Sabent que a Marken només hi podien arribar per mar, anava al moll a esperar-los! Expressament o no, un cop es va casar es van instal·lar en una caseta al mateix dic del port, o sigui que veia arribar les barquetes a l’illa des de la finestra del menjador. Baixava a rebre’ls, i, com que vivia a peu de port, els convidava a veure casa seva i allà els explicava totes les curiositats culturals, i els venia tots els records que podia, és clar! Alguns vilatans creien que la Sijtje entabanava els viatgers, i no estaven contents amb les seves tècniques de màrqueting, però, si tenim en compte que el seu nom en català es traduiria com a Victòria o fins i tot petit trineu, sabrem que se’n va sortir lliscant i triomfant!

Dins de casa seva exposava els vestits típics dels illencs: els colors i els estampats els feien únics perquè els distingien dels habitants de poblacions properes com Volendam o Edam. A més, tenien diferents peces i colors segons si era roba per a feinejar, de diumenge, Pasqua o si estaven de dol. Els ensenyava com els llits es distribuïen en una mateixa habitació, eren semblants a unes lliteres i més curts que no pas ens imaginaríem si tenint en compte que ara els neerlandesos són dels més alts del món! En la visita turística de la Sijtje no hi podien faltar els diferents tipus d’esclops utilitzats depenent de l’ocasió: pescar, treballar el camp, patinar, etc. Destacaven els esclops fets per a la núvia per al dia del casament: el futur nuvi els feia a mà i com més treballats estaven, demostrava que més s’estimava a la promesa.

Actualment

Tot i que la Sijtje Boes va morir al 1983, en la actualitat el negoci continua i ens permet visitar una casa típica dels Països Baixos del segle XIX conservada intacta, i per una aportació mínima. I veure els esclops de la núvia Sijtje, que no va vendre mai, encara que fos una empresària innovadora!

Article escrit per Gisel·la Soler Bertolin

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

Angelus de Jean-François Millet i Dalí

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Canvis en el quadre

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Reminiscències arqueològiques de Dalí

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

Marcats pel germans

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Emocions que han de florir

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat; fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

La teoria del nen substitut (Replacement child syndrome)

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).