Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.
Angelus de Jean-François Millet i Dalí
A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).
Canvis en el quadre
Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.
Reminiscències arqueològiques de Dalí
Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.
I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:
Marcats pel germans
No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.
Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.
Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.
De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.
Emocions que han de florir
Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat; fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).
La teoria del nen substitut (Replacement child syndrome)
Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).
