Sijtje Boes, una dona emprenedora

Article escrit per Gisel·la Soler Bertolin

Sijtje Boes, 1950-52, Stadsarchief Amsterdam

Si parlem de dones emprenedores, als Països Baixos podem destacar la Sijtje Boes com una de les primeres empresàries dedicades al turisme holandès i la venda de souvenirs.

Per què? Per començar, parlava alemany, francès i anglès, a part de neerlandès i markers, el dialecte de l’antiga illa de Marken. Estem parlant d’una dona nascuda a finals del S.XIX, que s’adonà que parlant aquestes llengües podia fer negoci aprofitant que Marken atreia a molts curiosos, científics i viatgers de tot arreu perquè era un lloc únic.  Des del 1957 una carretera uneix l’illa a terra ferma, però com que abans només s’hi podia accedir per mar, l’Ijsselmeer, l’aïllament va permetre que s’hi preservessin costums, vestits, llengua, cultura i l’entorn natural.

Casa de Sijtje Boes

Casa Sijtje Boes

Marken cridava la curiositat perquè era un indret pintoresc i bucòlic, fet que el va convertir en destí per a artistes ja cap al 1850. Les seves pintures retrataven els habitants d’aquest racó aïllat de la província de Nord d’Holanda, famílies de pescadors amb la seva vestimenta tradicional que vivien en casetes verdes, estretes i alçades en pilones per a evitar les inundacions. Sent una illa i petita, d’uns 700 m2 (Cabrera, a les Illes Balears, té 1500 m2), havia mantingut les tradicions de generació en generació sense gaire canvis ni influències externes, i per això molts antropòlegs, etnòlegs i humanistes venien a estudiar-la i visitar-la.

Com va aprofitar la Sijtje aquesta vinguda d’encuriosits i científics? Sabent que a Marken només hi podien arribar per mar, anava al moll a esperar-los! Expressament o no, un cop es va casar es van instal·lar en una caseta al mateix dic del port, o sigui que veia arribar les barquetes a l’illa des de la finestra del menjador. Baixava a rebre’ls, i, com que vivia a peu de port, els convidava a veure casa seva i allà els explicava totes les curiositats culturals, i els venia tots els records que podia, és clar! Alguns vilatans creien que la Sijtje entabanava els viatgers, i no estaven contents amb les seves tècniques de màrqueting, però, si tenim en compte que el seu nom en català es traduiria com a Victòria o fins i tot petit trineu, sabrem que se’n va sortir lliscant i triomfant!

Vestimenta típica de Marken

Dins de casa seva exposava els vestits típics dels illencs: els colors i els estampats els feien únics perquè els distingien dels habitants de poblacions properes com Volendam o Edam. A més, tenien diferents peces i colors segons si era roba per a feinejar, de diumenge, Pasqua o si estaven de dol. Els ensenyava com els llits es distribuïen en una mateixa habitació, eren semblants a unes lliteres i més curts que no pas ens imaginaríem si tenint en compte que ara els neerlandesos són dels més alts del món! En la visita turística de la Sijtje no hi podien faltar els diferents tipus d’esclops utilitzats depenent de l’ocasió: pescar, treballar el camp, patinar, etc. Destacaven els esclops fets per a la núvia per al dia del casament: el futur nuvi els feia a mà i com més treballats estaven, demostrava que més s’estimava a la promesa.

Esclops de noces

Tot i que la Sijtje Boes va morir al 1983, en la actualitat el negoci continua i ens permet visitar una casa típica dels Països Baixos del segle XIX conservada intacta, i per una aportació mínima. I veure els esclops de la núvia Sijtje, que no va vendre mai, encara que fos una empresària innovadora!

 

Coincidències impactants

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Gala i l'Àngelus de Millet precedint l'arribada imminent de les anamorfosis còniques

Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques

Reminiscències arqueològiques de l'Àngelus de Millet

Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet

 

 

 

 

 

 

 

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Làpida del germà del pintor van Gogh, amb el mateix nom.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat;

El retrat del meu germà mort”. Salvador Dalí, 1963.

fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).

 

Dues noves pàgines del diari d’Anne Frank

4 acudits, explicacions sobre el sexe, la prostitució i els anticonceptius; això és el que s’ha pogut llegir en unes pàgines que s’havien quedat amagades darrere del paper d’estrassa que cobreix interiorment el diari amb la coberta vermella d’Anne Frank, el primer.

No son temes nous ja que temes com la sexualitat, la menstruació i l’anatomia, en edicions posteriors a la primera publicació, ja se’n parlava; a la primera edició no es van publicar degut a que el seu pare ho va censurar.

Son 33 línies sobre sexualitat que van ser escrites el 28 de setembre del 1942 quan ella tenia 13 anys, al cap de tres mesos d’entrar a la casa del darrere.

Sobre prostitució ens diu que “tots els homes, si son normals, van amb dones, dones que s’apropen a tu pel carrer i després marxen junts. A París tenen cases grans per això; el papa hi ha estat“. Se sap que el seu pare tenia un germà, en Herbert Frank, que vivia a París amb la seva dona des del 1932 i que de tant en tant l’anava a visitar.

Segons Frank van Vree, director de l’Institut neerlandès d’estudis de la guerra, l’Holocaust i el genocidi, “qualsevol que llegeixi aquestes noves línies no podrà amagar un somriure” ja que creu que aquestes noves pàgines ens fan veure que l’Anne, amb tots els seus dots, com una nena del més normal.

No se sap ben bé perquè les va amagar darrere del paper d’estrassa enganxat a damunt de la coberta interior però és de suposar que potser no li agradava el què havia escrit o per por que algú ho llegís.

Anne descriu com a una noia jove de catorze anys li pot venir la regla i ens explica que “és un senyal que ja és madura per tenir relacions sexuals amb un home tot i que no ho ha de fer, per suposat, fins que no s’ha casat. Si es casen si que ho poden fer. També poden decidir si volen tenir fills o no. Si volen, llavors, l’home es posa sobre la dona i l’home posa la llavor a la vagina de la dona. Això passa amb un moviment rítmic“.

Segons els experts no es pot assegurar que aquestes pàgines siguin afegides a noves edicions per temes de copyright.

 

 

El Rijksmuseum tanca les seves portes durant un mes

La data ja s’acosta i per això tot ha d’estar a punt per poder dur a terme una de les inauguracions que els holandesos, i els que no som holandesos, hem estat esperant més de 10 anys; el 13 d’abril d’enguany el Rijksmuseum (Museu Nacional neerlandès) obrirà les seves portes en la seva totalitat després de molts anys d’espera i de retards.

Mentrestant, tots aquests anys, hem pogut gaudir d’algunes de les principals obres d’aquest museu ja que una de les ales del Museu, la coneguda com a Philipsvleugel (o ala Philips) ha restat oberta pel gaudi de tots aquells que volien visitar-lo.

Però, tot i així, tots els preparatius no es poden acabar de fer si no es tanca durant uns dies l’ala del museu que s’ha esmentat per així poder recol·locar les obres al lloc que els hi correspongui, juntament amb altres obres d’art que romanien en els dipòsits dels museus.

Per aquest motiu del 18 de març al 13 d’abril el Rijksmuseum romandrà completament tancat.

grans sales Rijksmuseum nova restauració

La direcció del museu entèn els inconvenients que aquest tancament pot causar a aquells visitants que vinguin durants aquests dies a Àmsterdam però també comenta que no hi ha altra solució possible ja que les obres ara exposades s’han de traslladar a altres espais de l’edifici.

Després de la inauguració del 13 d’abril, l’última de la Reina Beatriu, s’espera que aquest museu rebi més de 2 milions de visitants. El Museu restarà, des de llavors, totalment obert els 7 dies de la setmana.

El mateix dia 13 d’abril i després de dita inauguració, el museu mantindrà les seves portes obertes fins mitjanit i l’entrada serà gratuïta. Al seu interior els guies del museu oferiran visites guiades a través de les principals obres mestres.

Hem de recordar que el dia 2 de maig també obrirà les seves portes el renovat Museu Van Gogh; a partir de llavors, la coneguda com a plaça dels Museus tindrà tots els seus museus oberts al 100%.