Sijtje Boes, una dona emprenedora

Article escrit per Gisel·la Soler Bertolin

Sijtje Boes, 1950-52, Stadsarchief Amsterdam

Si parlem de dones emprenedores, als Països Baixos podem destacar la Sijtje Boes com una de les primeres empresàries dedicades al turisme holandès i la venda de souvenirs.

Per què? Per començar, parlava alemany, francès i anglès, a part de neerlandès i markers, el dialecte de l’antiga illa de Marken. Estem parlant d’una dona nascuda a finals del S.XIX, que s’adonà que parlant aquestes llengües podia fer negoci aprofitant que Marken atreia a molts curiosos, científics i viatgers de tot arreu perquè era un lloc únic.  Des del 1957 una carretera uneix l’illa a terra ferma, però com que abans només s’hi podia accedir per mar, l’Ijsselmeer, l’aïllament va permetre que s’hi preservessin costums, vestits, llengua, cultura i l’entorn natural.

Casa de Sijtje Boes

Casa Sijtje Boes

Marken cridava la curiositat perquè era un indret pintoresc i bucòlic, fet que el va convertir en destí per a artistes ja cap al 1850. Les seves pintures retrataven els habitants d’aquest racó aïllat de la província de Nord d’Holanda, famílies de pescadors amb la seva vestimenta tradicional que vivien en casetes verdes, estretes i alçades en pilones per a evitar les inundacions. Sent una illa i petita, d’uns 700 m2 (Cabrera, a les Illes Balears, té 1500 m2), havia mantingut les tradicions de generació en generació sense gaire canvis ni influències externes, i per això molts antropòlegs, etnòlegs i humanistes venien a estudiar-la i visitar-la.

Com va aprofitar la Sijtje aquesta vinguda d’encuriosits i científics? Sabent que a Marken només hi podien arribar per mar, anava al moll a esperar-los! Expressament o no, un cop es va casar es van instal·lar en una caseta al mateix dic del port, o sigui que veia arribar les barquetes a l’illa des de la finestra del menjador. Baixava a rebre’ls, i, com que vivia a peu de port, els convidava a veure casa seva i allà els explicava totes les curiositats culturals, i els venia tots els records que podia, és clar! Alguns vilatans creien que la Sijtje entabanava els viatgers, i no estaven contents amb les seves tècniques de màrqueting, però, si tenim en compte que el seu nom en català es traduiria com a Victòria o fins i tot petit trineu, sabrem que se’n va sortir lliscant i triomfant!

Vestimenta típica de Marken

Dins de casa seva exposava els vestits típics dels illencs: els colors i els estampats els feien únics perquè els distingien dels habitants de poblacions properes com Volendam o Edam. A més, tenien diferents peces i colors segons si era roba per a feinejar, de diumenge, Pasqua o si estaven de dol. Els ensenyava com els llits es distribuïen en una mateixa habitació, eren semblants a unes lliteres i més curts que no pas ens imaginaríem si tenint en compte que ara els neerlandesos són dels més alts del món! En la visita turística de la Sijtje no hi podien faltar els diferents tipus d’esclops utilitzats depenent de l’ocasió: pescar, treballar el camp, patinar, etc. Destacaven els esclops fets per a la núvia per al dia del casament: el futur nuvi els feia a mà i com més treballats estaven, demostrava que més s’estimava a la promesa.

Esclops de noces

Tot i que la Sijtje Boes va morir al 1983, en la actualitat el negoci continua i ens permet visitar una casa típica dels Països Baixos del segle XIX conservada intacta, i per una aportació mínima. I veure els esclops de la núvia Sijtje, que no va vendre mai, encara que fos una empresària innovadora!

 

Coincidències impactants

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Gala i l'Àngelus de Millet precedint l'arribada imminent de les anamorfosis còniques

Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques

Reminiscències arqueològiques de l'Àngelus de Millet

Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet

 

 

 

 

 

 

 

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Làpida del germà del pintor van Gogh, amb el mateix nom.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat;

El retrat del meu germà mort”. Salvador Dalí, 1963.

fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).

 

Dues noves pàgines del diari d’Anne Frank

4 acudits, explicacions sobre el sexe, la prostitució i els anticonceptius; això és el que s’ha pogut llegir en unes pàgines que s’havien quedat amagades darrere del paper d’estrassa que cobreix interiorment el diari amb la coberta vermella d’Anne Frank, el primer.

No son temes nous ja que temes com la sexualitat, la menstruació i l’anatomia, en edicions posteriors a la primera publicació, ja se’n parlava; a la primera edició no es van publicar degut a que el seu pare ho va censurar.

Son 33 línies sobre sexualitat que van ser escrites el 28 de setembre del 1942 quan ella tenia 13 anys, al cap de tres mesos d’entrar a la casa del darrere.

Sobre prostitució ens diu que “tots els homes, si son normals, van amb dones, dones que s’apropen a tu pel carrer i després marxen junts. A París tenen cases grans per això; el papa hi ha estat“. Se sap que el seu pare tenia un germà, en Herbert Frank, que vivia a París amb la seva dona des del 1932 i que de tant en tant l’anava a visitar.

Segons Frank van Vree, director de l’Institut neerlandès d’estudis de la guerra, l’Holocaust i el genocidi, “qualsevol que llegeixi aquestes noves línies no podrà amagar un somriure” ja que creu que aquestes noves pàgines ens fan veure que l’Anne, amb tots els seus dots, com una nena del més normal.

No se sap ben bé perquè les va amagar darrere del paper d’estrassa enganxat a damunt de la coberta interior però és de suposar que potser no li agradava el què havia escrit o per por que algú ho llegís.

Anne descriu com a una noia jove de catorze anys li pot venir la regla i ens explica que “és un senyal que ja és madura per tenir relacions sexuals amb un home tot i que no ho ha de fer, per suposat, fins que no s’ha casat. Si es casen si que ho poden fer. També poden decidir si volen tenir fills o no. Si volen, llavors, l’home es posa sobre la dona i l’home posa la llavor a la vagina de la dona. Això passa amb un moviment rítmic“.

Segons els experts no es pot assegurar que aquestes pàgines siguin afegides a noves edicions per temes de copyright.

 

 

Staakt! Staakt! Staakt! La Vaga general de Febrer

Avui, 25 de febrer del 2016, es commemora els 75 anys de la coneguda com a Vaga de febrer.

jordaan4

Placa commemorativa de la reunió del 24 de febrer del 1941

El que va començar amb una reunió d’unes dues-centes persones al barri treballador del Jordaan, va acabar sent un dels actes de la  resistència neerlandesa més importants de la Segona Guerra Mundial.

A partir de l’esmentada reunió que es va dur a terme el 24 de febrer al vespre com a reacció al malestar que hi havia pel que estava passant a la comunitat jueva – dos dies abans 425 homes joves jueus van ser detinguts i deportats a camps de concentració i un dia abans s’havien fet més batudes per detindre més joves jueus –  es va decidir que el dia següent es cridava a la ciutadania fer vaga com a protesta. Aquesta vaga afectaria cada racó de la ciutat des de petites botigues fins a transport públic. Els alemanys nazis anaven a presenciar una vaga general.

Després de dos dies, la vaga es va disoldre degut a la violència emprada per les forces alemanyes. Durant dos dies, per tal de reprimir la vaga, els alemanys havien detingut, assessinat i llençat granades indiscriminadament deixant morts i ferits al bellmig del carrer i una gran quantitat de persones detingudes i afusellades. El dia 27 de febrer hi havia més policia alemanya que mai als carrers i a cada tramvia que circulava s’hi podia trobar un oficial  per tal d’assegurar que la vaga no continuava. A més a més, la ciutat d’Amsterdam va haver de pagar 15 milions de florins com a penalització.

Durant dos dies, la comunitat jueva va sentir com la cociutadania els defenia.

L’eslògan d’aquella vaga va ser: “Protesteert tegen de Afschuwelijke Jodenvervolging!!! Staakt! Staakt! Staakt!” el que en català seria: “Protesta contra la terrible persecució jueva!!! Vaga! vaga! vaga!”

 

“El carreró” de Johannes Vermeer

Johannes Vermeer és un pintor del qual se sap poca cosa i del qual és coneixen poques obres.

Hi ha un quadre que al 1921 va arribar al Rijksmuseum d’Amsterdam i que des de llavors ha portat de cap a històriadors varis ja que és la pintura d’unes facanes i un carrer però, fins ara, no es sabia on es podien situar. Amb un detallisme propi del pintor ens deixa veure l’activitat quotidiana d’un dia qualsevol del segle XVII.
Des de fa poc i gràcies a l’estudi intensiu d’un professor d’història de l’art de la Universitat d’Amsterdam (UvA), Frans Grijzenhout, se sap situar aquest carrer; al Vlamingstraat entre el número 40 i 42 de Delft. Que era un quadre d’algún carreró de Delft ja es suposava degut a la procedència del pintor i al poc hàbit que tenia de sortir de la ciutat però ara se sap amb precisió la localització exacte.

vermeer

 

El què ha fet dificultós el procés de reconeixement de les cases és que, de fet, aquestes cases ja no existeixen, només el carreró de més a la dreta dels dos carrerons que hi ha entre les cases. Però aquest petit carreró, juntament amb l’amplada de les cases actuals del s.XIX que encara és la mateixa que les cases que surten al quadre (la casa de l’esquerra ha absorbit el seu carreró) ha sigut la clau per situar el quadre. La localització del carrer ha estat possible gràcies a un document que es conserva de l’Ajuntament de Delft on es porta un registre de les quotes que la gent pagava per tenir embarcadors davant les cases, acompanyat dels noms dels amos de les vivendes i de l’amplada de les cases, ja que aquesta era la base per pagar un quota o altra.  Aquesta informació ha estat completada amb altres dades que ja es tenien sobre les mesures de les cases que surten al quadre, les mides dels totxos dels murs i del canal que se sabia que hi havia davant de la casa (dada que es podia saber per la distància que l’artista pren a l’hora de pintar la casa).

El que ho fa més interessant, i al mateix temps reforç la teoria, és que també s’ha sabut que és molt probable que la casa de la dreta fos la casa d’una tieta del pintor, Ariaentgen Claes van der Minne, la qual es va quedar vídua amb tres filles; i que possiblement la senyora que hi ha asseguda al llindar sigui ella i que la noia que hi ha al carreró, no sigui una criada sinó una de les filles. A més a més se sap que a partir del 1663, aquesta senyora cuidava els seus nets, els quals poden ser les dues criatures que juguen davant de la casa. Si això fos veritat, portaria a una nova datació del quadre ja que actualment es data a finals del anys 50 del segle XVII però s’hauria de datar als anys 60 del mateix segle.

Informació pràctica:
Del 20 de novembre i fins el 13 de març, al Rijksmuseum d’Amsterdam, es pot visitar una exposició sobre aquesta descoberta on s’hi troben documents d’arxiu i mapes. Després es podrà veure al Museu Prinsenhof de Delft.

Concurs de Pasqua!

Durant una setmana podeu intentar endevinar quants ous de Pasqua hi ha en aquest pot.foto (3)

Als Països Baixos, els ous de pasqua de xocolata poden tenir diversos gustos i colors, tot i que nosaltres ens hem decantat pels bàsics, que son de xocolata negra, amb llet i blanca.

La activitat relacionada tradicionalment amb aquests ous de Pasqua és que el conillet de Pasqua amaga els ous per tota la casa i els nens (i no tant nens) han de buscar-los. Qui més en troba és el que guanya aquell any. Després de fer el recompte els nens i nenes de la casa es poden menjar els ous que han trobat.

Nosaltres no us podem amagar els ous a casa vostra però podem fer que intenteu aconseguir-los.

Per això us proposem aquest concurs: la persona que endevini la quantitats d’ous que hi ha rebrà aquests ous a casa.

Aquestes son les regles del concurs:

1. La persona que endevini la quantitat és la guanyadora.
2. Si ningú endevina la quantitat exacta, la persona  que més s’hi acosti sense passar-se, és la que s’emporta el premi.
3. Si hi ha més d’una persona que endevina la quantitat exacta, un cop el concurs es tanqui, es farà un sorteig entre els que han encertat dita quantitat.
4. El concurs es tancarà el dia 24 de març a les 12 de la nit.
5. El premi serà enviat per correu ordinari.
6. El nom de la persona guanyadora serà publicada al final del concurs i, al mateix temps, serà contactada per missatge privat.

MOLTA SORT A TOTS!

El Rijksmuseum tanca les seves portes durant un mes

La data ja s’acosta i per això tot ha d’estar a punt per poder dur a terme una de les inauguracions que els holandesos, i els que no som holandesos, hem estat esperant més de 10 anys; el 13 d’abril d’enguany el Rijksmuseum (Museu Nacional neerlandès) obrirà les seves portes en la seva totalitat després de molts anys d’espera i de retards.

Mentrestant, tots aquests anys, hem pogut gaudir d’algunes de les principals obres d’aquest museu ja que una de les ales del Museu, la coneguda com a Philipsvleugel (o ala Philips) ha restat oberta pel gaudi de tots aquells que volien visitar-lo.

Però, tot i així, tots els preparatius no es poden acabar de fer si no es tanca durant uns dies l’ala del museu que s’ha esmentat per així poder recol·locar les obres al lloc que els hi correspongui, juntament amb altres obres d’art que romanien en els dipòsits dels museus.

Per aquest motiu del 18 de març al 13 d’abril el Rijksmuseum romandrà completament tancat.

grans sales Rijksmuseum nova restauració

La direcció del museu entèn els inconvenients que aquest tancament pot causar a aquells visitants que vinguin durants aquests dies a Àmsterdam però també comenta que no hi ha altra solució possible ja que les obres ara exposades s’han de traslladar a altres espais de l’edifici.

Després de la inauguració del 13 d’abril, l’última de la Reina Beatriu, s’espera que aquest museu rebi més de 2 milions de visitants. El Museu restarà, des de llavors, totalment obert els 7 dies de la setmana.

El mateix dia 13 d’abril i després de dita inauguració, el museu mantindrà les seves portes obertes fins mitjanit i l’entrada serà gratuïta. Al seu interior els guies del museu oferiran visites guiades a través de les principals obres mestres.

Hem de recordar que el dia 2 de maig també obrirà les seves portes el renovat Museu Van Gogh; a partir de llavors, la coneguda com a plaça dels Museus tindrà tots els seus museus oberts al 100%.

Setmana dels restaurants

Diversos restaurants dels Països Baixos es posen d’acord cada any per dur a terme una iniciativa molt ben rebuda.
Aquesta iniciativa et permet menjar als millors restaurants del país, entre els quals es troben els guardonats amb estrelles Michelin, per un preu raonable.

Des de l’1 de març i fins el 10 de març aquests restaurants obres les seves portes per a poder gaudir d’entrants, primer plat i segon plat per un preu de 27,50€.
És la teva oportuniats de reservar lloc en aquell restaurant al qual, potser mai, hi aniries pels preus desorbitats que té.

Si durants aquests dies ets per Holanda, aprofita-ho i, si vols, envia’ns la resenya de com ha anat. El que ens enviis ho publicarem i així altres catalans que estiguin per aquestes terres podran seguir els consells dels que ja hi han anat i ho han provat , si no per aquest any, pel següent.

Més informació sobre quins restaurants hi participen: www.restaurantweek.nl