Coincidències impactants

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Gala i l'Àngelus de Millet precedint l'arribada imminent de les anamorfosis còniques

Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques

Reminiscències arqueològiques de l'Àngelus de Millet

Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet

 

 

 

 

 

 

 

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Làpida del germà del pintor van Gogh, amb el mateix nom.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat;

El retrat del meu germà mort”. Salvador Dalí, 1963.

fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).

 

Staakt! Staakt! Staakt! La Vaga general de Febrer

Avui, 25 de febrer del 2016, es commemora els 75 anys de la coneguda com a Vaga de febrer.

jordaan4

Placa commemorativa de la reunió del 24 de febrer del 1941

El que va començar amb una reunió d’unes dues-centes persones al barri treballador del Jordaan, va acabar sent un dels actes de la  resistència neerlandesa més importants de la Segona Guerra Mundial.

A partir de l’esmentada reunió que es va dur a terme el 24 de febrer al vespre com a reacció al malestar que hi havia pel que estava passant a la comunitat jueva – dos dies abans 425 homes joves jueus van ser detinguts i deportats a camps de concentració i un dia abans s’havien fet més batudes per detindre més joves jueus –  es va decidir que el dia següent es cridava a la ciutadania fer vaga com a protesta. Aquesta vaga afectaria cada racó de la ciutat des de petites botigues fins a transport públic. Els alemanys nazis anaven a presenciar una vaga general.

Després de dos dies, la vaga es va disoldre degut a la violència emprada per les forces alemanyes. Durant dos dies, per tal de reprimir la vaga, els alemanys havien detingut, assessinat i llençat granades indiscriminadament deixant morts i ferits al bellmig del carrer i una gran quantitat de persones detingudes i afusellades. El dia 27 de febrer hi havia més policia alemanya que mai als carrers i a cada tramvia que circulava s’hi podia trobar un oficial  per tal d’assegurar que la vaga no continuava. A més a més, la ciutat d’Amsterdam va haver de pagar 15 milions de florins com a penalització.

Durant dos dies, la comunitat jueva va sentir com la cociutadania els defenia.

L’eslògan d’aquella vaga va ser: “Protesteert tegen de Afschuwelijke Jodenvervolging!!! Staakt! Staakt! Staakt!” el que en català seria: “Protesta contra la terrible persecució jueva!!! Vaga! vaga! vaga!”

 

L’estació central d’Amsterdam fa anys

Ahir, 15 d’octubre, l’estació que rep 250.000 passatgers diaris, va fer anys. Per ser més precisos: 123 anys.

A l segona meitat del segle XIX fer una construcció d’aquestes característiques significava una tasca difícil a l’hora de trobar-li un emplaçament i per la construcció en si mateixa, però un gran projecte per a la ciutat d’Amsterdam.

Un cop es va trobar el lloc idòni per a la nova estació de trens, la societat es va dividir: uns creien que seria un obstacle per a les activitats marítimes a la majoria de les quals la ciutat debia la seva riquesa, mentre que d’altres van veure que aquesta construcció seria un punt molt positiu per a l’economia de la ciutat.

Finalment es va decidir contruir-la i per a poder-ho dur a terme es va necessitar la construcció d’una illa artificial a l’IJ que es va començar a fer al 1869. Es va tardar 20 anys a fer aquesta esmentada illa i l’estació que hi ha al damunt. De fet, la construcció d’aquest projecte va patir diversos endarreriments degut a, entre d’altres coses, a la col·locació dels 9000 pilons que hi ha sota de l’estació.

Al 1875 es va encarregar el disseny de l’edifici ferroviari als arquitectes P.J.H Cuypers (el mateix arquitecte que va fer el Rijksmuseum) i Al van Gendt.

El 15 d’octubre del 1889, finalment, es va inaugurar el que esdevindria un dels llocs més concorreguts d’Amsterdam.